Fisicamente, habitamos um espaço, mas, sentimentalmente, somos habitados por uma memória.

La memòria provoca sentiments i aquests ajuden a idealitzar els records, és a dir estimulen la mitificació de la pròpia memòria. La potència del programa Erasmus es concentra en les instantànies mentals que queden dels moments viscuts, sobre els que tornes involuntàriament per analitzar què ha passat, generar coneixement i constantment evocar emocions. Avui hi ha dues instantànies que destacaria especialment. La primera ha segut sobre les 11 de matí, un moment a la terrasa de la cafeteria del professorat, perquè aci els profes en tenen una de pròpia, en la que he pogut conversar amb dos futurs universitaris suecs que acaben els seus estudis d'institut fent pràctiques i ajudant a docents de centres més enllà de les seues fronteres. Ha estat una experiència curiosa. Hem pogut conversar una estona i ha servit perquè des de la seua experiència personal desmitificaren el sistema educatiu d'un dels països nòrdics, que tendim a idealitzar, com també per comprovar el nivell de maduresa d'uns joves que al nostre país estarien cursant el primer any de facultat, però al seu són "com estudiants de 2n de batxillerat". L'altra ha segut ja al migdia. He tingut la sort de poder compartir taula a l'hora de dinar amb dues alumnes amb diversitat intel·lectual, la seua cuidadora (que curiosament té una neboda vivint a Sueca, Ribera Baixa, que ningú es marege amb el país) i una altra alumna de Suècia que està fent el mateix que els dos companys seus que acabe de comentar. I després d'aquesta imatge he de dir que som uns cracs! Estava parlant en castellà amb una de les menudes (originària de Veneçuela), simultàniament traduint-li al portugués a la cuidadora i l'altra "menuda" (de 17 anys), alhora comentant-li la jugada en anglés a l'Erasmus de Suècia, mentre el meu cervell procesava tota la situació en valencià. QUE QUÉS! A vore qui dels 5 de la taula podia fer això!? Fa que pensar, com aquest centre integra en el sistema educatiu ordinari alumnes amb diversitats com les que he pogut observar (podríem debatir sobre les limitacions o aspectes de millora, però nosaltres no ho fem amb aquests perfils). També convida a repensar i debatre per a què serveixen els centres escolars i si allò que ensenyem i com ho fem facilita la integració de les diversitats, en augment i tendint cap a la complexitat des de fa un quants anys. Un passet més, caldria replantejar-se què hem de fer per donar-li valor a les qualitats que predominen en aquest alumnat perquè en molts casos li brolla l'estima i la dolçor pels porus de la pell, i potser la resta en podríem aprendre. Per sort, com diu la cançò "no tot en la vida és faena" i he tingut la vesprada lliure. És una llàstima que el dia no tinga 25 hores i la setmana 8 dies perquè (que no se li escape a ningú de la llengua) l'illa és un tressor. Els bancals d'ací no tenen caquis ni clemenvilles, són tot plàtans i com que açò és tot una costera, l'espectacle del món agrari és especilment "instagramejable". He pogut anar a Cabo do Girão, lidiant en transports que havia d'agafar però no pasaven però al final un bus d'època m'ha pujat a més de 500m sobre el nivell del mar. En arribar trobes un imponent penya-segat i et conviden (bé en realitat has de pagar 2€) a caminar sobre una passarel·la de vidre veient com trenquen les ones allàaaaa baaaaaix del tot. Dia intens i a descansar que demà espera un dia ple d'experiències, com en definitiva està sent aquest jobshadowing; experiències, moments sobre els que el cervell torna i aprens, i t'emociones.